Aquest web utilitza galetes pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i preferències, entre altres tasques. Si continueu navegant entendrem que accepteu la nostra Política de privadesa.

D'acord Més informació
n° visites: 76449   |    |  Avís legal

Centre d'orientació psicològica

Passeig Pere III ,39 Entresol 1ª
 
08240 - Manresa (Barcelona)
 
Telf.: 938725050
 
Mail: psicologiamanresapaseo@gmail.com

 




PSICOLOGIA:

Introducció al problema de la seva definició. Probablement el terme de p. és el més debatut de tots els que integren el món psicològic. En principi cal dir que p. és el correlat psicològic del terme filosòfic de persona (V.). Tots dos són, a més, manejats com termes sinònims pels anomenats «psicòlegs de la personalitat». Els conceptes més propers i amb els que s'han emparentat en les publicacions psicològiques han estat els de caràcter (v.) i temperament (v.), el primer d'ells amb una matisació ètica i el segon amb un contingut fisiològic evident.

M. T. Ciceró (v.), un dels primers que van analitzar el concepte de persona, recull quatre significacions diferents que tenen, fins i tot en els nostres dies, una importància cabdal. a) La primera significació, molt propera a la originària (g prosopon, lat. persona o per sonés), és la d'aparença, més precisament, de falsa aparença. En aquest sentit, la p. ve a ser la simulació, la diferent manera de conduir-se en funció dels condicionants d'aquestes aparences i, dins d'un sentir contemporani, els diferents acostaments psicosocials i els conceptes aparellats amb ells: role, determinants socials, l'anomenada p. bàsica o p. característica de cada cultura i que la mateixa cultura determina, etc. b) La segona accepció de p. l'assimila al paper que cada actor exercia en l'obra teatral, el personatge que tractava de caracteritzar, amb el temps, la delimitació de les notes i característiques constitutives d'aquest personatge van a acolorir amb una sèrie de definicions de p. de rang jurídic, si bé estenent de vegades la seva aplicabilitat al nivell supraindividual i corporatiu. c) La tercera significació de p. es troba associada amb la importància i dignitat del subjecte de què es tracti. Des del primer moment el món filosòfic accentuar les notes de racionalitat, autoconsciència i unicitat absoluta, i dins de la teologia es va revestir amb notes de la relació amb la divinitat i el seu misteri inescrutable. Després, i possiblement unit a un procés general de secularització lingüística, el terme ha esdevingut en el llenguatge col.loquial en una connotació de prestigi i èxit social, «el tenir o no tenir p.». d) La quarta significació que Ciceró dóna a p. insisteix en les qualitats personals i definitòries de l'home mateix. Aquest és el sentit més psicològic del terme sobre el qual ens anem a detenir.

Seguint la pauta suggerida per G. W. Allport (1937), clàssica en aquest camp, encara que sense cenyir-nos totalment a ella, podríem constatar l'existència de quatre tipus generals de definicions psicològiques que s'han donat: a) La que es manté més fidel a la tradició del pensament occidental, i que acota el camp d'estudi de la p. com el de totes aquelles qualitats-heretades i adquirides, cognitives i emocionals-que defineixen l'ésser humà concret, individual i vivent.